No va ser el cop de la finestra en obrir-se bruscament pels embats del vent. Ni l’arreülla de la pluja en xocar amb l'empedrat. Va ser: la seva olor. Va treure el cap a l'exterior, desprès el braç i va deixar que la pluja xopa la mà. El petricor va envair el nas. Amb la vista perduda a la llunyania, es va abandonar al delit, que l'aroma de la humitat li proporcionava en la seva imaginació; evocant a la seva memòria grans moments viscuts. Va envoltar els ulls i es va deixar portar pels recòndits camins del seu cervell. Minuts després, va tancar la finestra ajustant la maneta. Tornà a la butaca, s'hi col·locà i tancà els ulls. Per un instant es va deixar bressolar pel ronc, ara sí, de la pluja primaveral. La persistent olor de terra mullada furgava al seu cervell aflorant sensacions que van ser arraconades, feia molt de temps. Ara, les emocions, tornaven a prendre posició passant de puntetes pels episodis menys importants; menys alegres. Com si es tractés ...
