REMEMORACIÓ



    No va ser el cop de la finestra en obrir-se bruscament pels embats del vent. Ni l’arreülla de la pluja en xocar amb l'empedrat. Va ser: la seva olor. Va treure el cap a l'exterior, desprès el braç i va deixar que la pluja xopa la mà. El petricor va envair el nas. Amb la vista perduda a la llunyania, es va abandonar al delit, que l'aroma de la humitat li proporcionava en la seva imaginació; evocant a la seva memòria grans moments viscuts. Va envoltar els ulls i es va deixar portar pels recòndits camins del seu cervell. 

   Minuts després, va tancar la finestra ajustant la maneta. Tornà a la butaca, s'hi col·locà i tancà els ulls. Per un instant es va deixar bressolar pel ronc, ara sí, de la pluja primaveral. La persistent olor de terra mullada furgava al seu cervell aflorant sensacions que van ser arraconades, feia molt de temps. Ara, les emocions, tornaven a prendre posició passant de puntetes pels episodis menys importants; menys alegres. Com si es tractés d'una elecció per a la supervivència, els moments feliços van prendre el primer lloc, fent el pas definitiu per sortir del seu captiveri. Va somriure davant la placidesa del record exempt de malenconia. 

   Es va incorporar i amb pas ferm, gairebé accelerat, (podria dir-se, apressat per a la seva edat) va dirigir els seus passos al saló. De sobte, va parar la marxa; estava indecisa. Es va qüestionar si havia de continuar, després de meditar-ho; va continuar caminant. Ara, els seus passos eren curts: més lents; amb parsimònia va arribar fins al bufet. Plantada davant del moble es va quedar totalment quieta; va titubejar, però després del lleuger desconcert es va decidir. Va obrir el calaix i va extreure un voluminós àlbum de fotografies. El va col·locar sobre el moble i va anar fullejant-lo amb delicadesa. Les pàgines groguenques mostraven anotacions d'esdeveniments de la seva llarga vida; escrits puntuals: testimonis d’una altra època. Encara que sentia una alegre excitació, el ritme lent amb què passava les fulles, no es devia a la seva fragilitat a causa de l'edat, era una altra cosa; el dubte. Anhelava tornar-lo a veure. Hi era!; sí, seguia allà, va passar lleugerament la mà sobre la fotografia i va acariciar la imatge. Es va preguntar Quants anys havien passat des que es van fer aquella fotografia? «Una eternitat», es va respondre mentre exhalava un llarg sospir tenyit de malenconia. 

   Va alçar el cap i els seus ulls van ensopegar amb ella. La seva mirada es va aturar davant del mirall i va observar la seva imatge. Sense poder precisar la seva primera impressió, (estava a l'edat en què les persones retenen el pensament envoltat de núvols) va assumir que tenia raó, que la llum il·luminava el seu cervell; la va reconèixer a l'instant. Impactada es va acostar gradualment a la imatge reflectida; fixant i concentrant la mirada. Durant un moment es va quedar completament immòbil: observava. El mirall vessava sobre la noia una llum especial, la imatge s'havia fixat al vidre. Aquella dona que la mirava de front, tenia els mateixos trets; era jove i somiadora. Ella, per contra, va fer un ràpid càlcul mental «Seria… uns setanta anys més gran» va pensar que «molts dels seus somnis havien estat aconseguits». Va assumir, una vegada més, que si més no, de la seva trajectòria professional; no es podia queixar. Tot i que no tenia amics, en aquest sentit sempre va ser una dona solitària, no es va sentir mai sola. La seva solitud va ser la seva elecció. Va concloure que, la vida l'havia tractada bé. 

   La noia va somriure tímidament. Era una visió fascinant. Ella li va tornar el gest amb una picada d'ullet mentre sospesava la situació; totes dues s'estaven comparant. Malgrat els anys transcorreguts, la dona de carn i ossos va saber que seguia sent la mateixa, que no importava que el seu rostre estigués pansida; que ja no fos una pisa rosa. 

   —M'alegro de la teva presència —va dir animada—. Encara ets molt jove. Viuràs grans moments i aconseguiràs triomfs insospitats —Va tornar a recórrer amb la mirada la pàgina oberta de l'àlbum, es va recrear mirant les antigues fotografies. Va entornar els ulls per poder percebre millor els detalls que mostrava la instantània i de nou va tornar al mirall. La imatge de la noia es mantenia fixa. 

   L'ànim de l'anciana va anar creixent, li agradava l'atenció que la jove prestava al monòleg. Cercava, extreia i mostrava les antigues fotografies. Va créixer la confiança i va anar relatant instants, anècdotes i vivències, plasmades a les fotos que per descomptat, no van ser triades a l'atzar. Conscient, la dona allargava el moment per llançar la gran notícia, la seva millor història, la més encoratjadora i tendra aventura que la vida li havia proporcionat. 

   —Aquí estem tots, va ser llavors quan ens vam conèixer —la vella va mostrar al mirall la imatge d'un grup de joves, era el retrat dels alumnes del curs del 1945 —. És aquest —va dir mentre repicava amb l'índex sobre la imatge d'un dels rostres (la foto, en blanc i negre, s'havia cobert per una pàtina que desfigurava la imatge)—. Aquí no es veu bé. Era ros, saps; molt maco.  

  S'havia enamorat bojament del seu company d'estudis, un noi de la mateixa edat que es va matricular a l’acadèmia durant el curs. Alt i maco. Ros amb mirada de cel i llavis de maduixa. Mai no havien mantingut una conversa, ni tan sols, havien creuat ni una sola paraula, però durant molt de temps; va ser el principal protagonista de la seva vida. 

   —No em miris així, jo també he estat jove. El mirall, exhibia una noia que seguia les evocacions de l'anciana amb una múrria mirada i un lleu somriure als llavis—. Somiava abordar-lo a classe i deixar-li anar una declaració d'amor i, encara que era el que més desitjava, no m'hauria atrevit mai a això. No, no diguis res, per què no podia prendre la iniciativa?, et preguntaràs. Perquè això no era el correcte. Eren altres temps —va tornar a mirar el retrat, va fregar el rostre del noi amb el rovell dels dits, va plegar els llavis formant un cercle i va llançar un lleuger òscul al vent—. Una vegada vam tenir una trobada fortuïta. —va xiuxiuejar. La superfície del vidre es va entelar, s'havia acostat tant que el seu alè havia quedat arrestat en ell. Instintivament va dibuixar un cor. —Li escrivia poemes —l'anciana va recitar, entre les dents, les paraules de un d'aquell poemes. El cor dibuixat moments abans, al mirall, seguia indemne. La jove, davant les cavil·lacions de la dona, com a espectadora de pedra, mantenia una postura indiferent. 

   Una llàgrima furtiva va lliscar silenciosa per la cara. Va moure el cap per rebutjar els tristos pensaments que s'haurien camí a la seva ment. Va parpellejar i va expulsar lentament l'aire acumulat als pulmons. Va passar uns quants fulls més de l'àlbum. Amb l'ànim renovat, els millors records s'agrupaven per ser airejats. 

   —T'ho he dit abans, recordes? Seràs feliç —no va obtenir resposta. Va seguir amb el seu soliloqui. —La teva vida estarà plena de bons moments, ets una gran lluitadora, el teu caràcter és amable i el teu esperit bondadós. A la teva joventut, tindràs alguns amors de petons robats sense arribar a més. La teva maduresa la dedicaràs a projectes, que per descomptat seran culminats; aconseguiràs assolir els teus objectius i obtindràs benestar, prosperitat i estabilitat. La teva vellesa… —No va continuar parlant, en pensar en el present, va reprimir les paraules. «Com s'anomena una dona que és més gran que una dona madura?, més que una…» no li agradava aquella paraula ni tampoc aquell esnobisme de tercera edat. Va sentir una onada de tristesa, li feia mal pensar en el seu present, no tenia una paraula per definir-lo. Ella era molt més vella que “una dona gran”; havia superat els noranta anys. 

   De cop i volta, els reflexos es van esfumar sense produir cap so. Una boirina va planar sobre el mirall i ho va esborrar tot. La imatge de la jove va ser substituïda per la de la dona gran. Immediatament una llum es va expandir revestint el mirall. Era un espectacle fascinant. La realitat  va assolir un nou significat. 

   —He estat feliç i em dono per satisfeta —va mussitar la nonagenària dona del mirall. 

©María Teresa Marlasca

Comentarios

  1. Hola Maria Teresa. A la vida hi ha molts somnis. I el meu es arribar a escriure un llibre, però encara no se si arribare.
    M'agradat llegir el teu relat.
    Abraçadas
    Mónica

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Novela negra

TARJETA POSTAL PARA LOS HIJOS QUE NO CRIÉ